ESCOLA DE LITERATURA

20 Jun 2018

Les cartes de Nora: 16/06/2018

/
Posted By
/
Comments0

(La carta de Marta Olivella)

Joyce perquè ni et mereixes que et tracti de senyor ni t’honori dient-te estimat

Responc la teva carta tot i ser pobra no soc mal educada i m’han ensenyat a mantenir les formes encara que tingui ganes d’enviar-te a netejar una cort de porcs

No sé si hi penses però t’informo perquè crec que és el meu deure que els teus nens i jo estem bé de salut tot i les mancances que patim

Una dona sola amb dos nens i sense recursos en una ciutat no pot esperar viure en les mateixes condicions materials que aquella fulana perquè no es mereix un altre nom a qui m’he assabentat que escalfes el llit i alguna altra cosa

Veig que no perds el temps i que quan vols ets un home amb recursos i solucions pràctiques en moments de necessitat

Sí senyor moltes felicitats

Només que sota teu toqui una punta del plaer que jo he sentit ja es pot considerar afortunada i tu pagat i repagat amb el pitjor dels preus

Servir al plaer a canvi de diners

La distància que tants cops he maleït s’ha convertit en el tresor més preuat cada nit reso perquè no vinguis i al contrari aquesta distància creixi més i més per allunyar-me de tu i que estiguis més lluny de les criatures

Em pensava que estaries a l’alçada i que els motius per tornar eren dignes

Veig que no

Ni em mereixes ni ells s’ho mereixen

Gaudeix dels diners

N.

 


 

(La carta de Marta González Pascual)

Aquest matí he estat feliç i ho vaig ser ahir al vespre i ho soc ara i ara i d’aquí una mica i en una estona i en dos terços quatre quarts dos quarts i cinc de quatre i a les cinc de la matinada quan no puc dormir pel silenci del silenci de sentir una veu desconeguda per les meves orelles i és que em vas fer sentir estrangera a les parets que ressonaven dins meu. Ahir no et vaig poder sentir estimat en el meu pou només ressonaven dones desconegudes i deien que em coneixien de menuda i això em va trencar el cor jo no en vaig reconèixer ni una. Les meves natges es van estremir devant l’esmorzar a la taula quan no van sentir l’estrebada d’entrar tu per la porta i jo aixecar-me i besar-te i agafar els nens perquè et besessin i somriure més gran més gran més ample em fan mal ai las se m’esqueixaran les comissures. Aquest matí m’he quedat al llit i els llençols gronxaven les sofranyes que m’han deixat de coure. Tan lluny no m’encens, estimat. I se m’ha trencat el cor de pensar que sóc un llumí que no pot espetegar sol. Avui em deixava gronxar per les espurnes de sol al cabell arrebossant-me de tons terrossos i em sentia ignífuga altre cop, tu que em vas apagar amb el teu Dublín mullat. Avui he perforat el matalàs amb les ungles dels peus de l’ànsia de tornar a encendre’m sola sense un pes malgirbat entre les costures de les empremtes potser és que he entès que la meva tasca no és fer algú de ningú sinó esbandir-me tota jo de vosaltres. Estic cansada de cosir les vores dels vestits de tan posar-me de genollons i sentir remors al pis de dalt que em vomiten. Avui he volgut tenir boca i orelles que fins ara només havien sigut teves i havien vist i sentit i degustat les perles que tu em deixaves caure i s’han convertit carronya en el meu estómac aquí sola vull ser meva fer-me meva deglutir-me fins consumir l’espai entre costelles per poder dir sísísísísísísísísísísí i sentir les batzegades pum pum de les venes corrent a tots els compassos alhora i les faldilles voleiant i caure’m a terra i fer-me mal i no sentir un jat’hohedit i sentir el goig de les esquinçades meves només meves i poder convulsionar de joia joia de col·lecció privada. Cega als teus ulls muda al de tots dia a dia a cap ritme.

 


 

(La carta de Carla Gómez Expósito)

Jim,

Vaig veure el senyor Prezioso ahir. Ho juro, mai he vist a un home tan guapo i galant i amable. Hauries de demanar-li el nom del seu sastre. Va fer alguna cosa estranya: quan em vaig aixecar per sortir (perquè estavem prenent cafè a casa seva), em va agafar la mà i va cridar “ivori”. Recordes la mà que et vaig  lliscat els pantalons? La mateixa. Que bon home, no creus?

Gaudeix de Dublin, carinyo.

Nora

P.S. Vaig esmentar que estàvem sols? Eren les quatre en punt. Hi sonava Mozart, a la sala.

 


 

(La carta de Maria Roig)

Solemne resuelves los espacios en blanco, desposada colecciono tus cartas, he llegado a dormir imaginándome tus trazos entre mis piernas, volviendo mis pieles papel, imaginándome entre tanto cuánto te gustaría encontrarme en tus pasillos de insomnio si no los ocuparan otras, pues yo solo soy el burro que lleva la carga que tu engendraste, con el dolor de parto que me doblega el útero y que calla amonestado por tus manos extrañas arrastrando tras la sangre el nuevo aliento que por tuyo te cuestionas, vacío, me golpea la duda que persigue tentativa tu puño, tu letra, lejana pasión que revuelve mis entrañas llenando de ausencia los lugares donde tu solías asomarte, debieron salirte llagas en la piel tras irrumpir con mi nombre en tus malezas, y supiste bien dejarme atrás mientras a mí el recuerdo me obligaba a caminar curvada, vacío, y ahora se me esfuma y ya no quiero capturarlo, caminando como si no hubiera derramado una gota, como si cada gota me hubiera colmado, yo sin conocer, cosiendo la vida a tus costillas y tu echándolas a las vías del tren, sordo al socorro de mi voz que se sujeta con pinzas, desde entones, en el balcón, en cualquier balcón de cualquier barrio de cualquier ciudad que se explica por la ropa tendida entre chimeneas que visten de luto el amor que se hacía entre nuestras sábanas, meciendo el vértigo en las pinzas que sujetan el querer, del querer secarse rápido y salpicarnos las mejillas, y volver a los huesos desgastados y atarse los botones al pecho donde arrancaron al hijo, dando palmaditas sobre la seda para que vuelvan los labios de quienes la hicieron madre, y capaz solo fue un hombre, hablo como quien compone sin escalas el último latido, por ser el último que cae expulsando ruidosamente la existencia marchita, y otro alguien la hace crecer en el recuerdo tan tuyo, regando mis flores. Deberías entenderlo, yo volviéndome a vestir de seda, incorporando el golpe al olor a limpio, el tejido a la piel caduca, las flores al verano desteñido bajo la panza, encogida mientras bordas sobre piel resentida, sobre papiro extranjero que desvela en su tinta un -volveré-, y la tilde confiesa el temblor de quién no sabe cuándo, como Penélope por las noches, destejiendo el horror de los días a cuestas, del cuerpo que me rindió una reverencia que nunca sabrá cumplir, sacudiéndome la alegría de los poros de la cara, volviéndola llanto callado en el rostro que derrama silencio por no volverse la carta puñal, encogida en las formas del vientre, en los rasgos del niño, siento que si murieras ya no podría tener más hijos, o tenerlos contigo dejaría de importar, siento que acunas las palabras mientras envejecen las últimas letras que podría escribirte, que podrías escribirme, que podrían conjugarnos, siento que a cada sello una nueva ciudad abriendo sus piernas a un viejo tan desconocido, siento el vacío por dentro y lo recojo en tu nombre hasta la próxima vez, si la hubiera, silencio.

 


 

(Carta anònima)

Jim,

He trobat els teus pantalons. Els que vas perdre l’altre dia, te’n recordes?

No vaig poder treure’n la taca, ho sento.

Estava pensant: vols que els envii al teu editor a Londres?
Sempre has volgut deixar una marca. Doncs ja ho tens.

Nora

 


 

(La carta de Inés García)

Trieste, novembre 1909

no tinc ja més paciència per creure’m la teva ploma ni tinc ja la paciència que ha sostingut les meves paraules amables fins ara fins el moment en el que he decidit que la teva indiferència ja era prou gran com perquè ja no cabés a casa perquè ja no hi cap ni una gota més de la teva inexistència a les habitacions dels nens plenes de les teves excuses – tant plenes que obrim cada matí les finestres de bat a bat ben obertes perquè surtin perquè se’n vagin però tu sempre hi poses més amb les teves cartes carregades de promeses flotants de vinc aviats de tinc ganes de petons als nens de desitjos llegits des del cansament d’una distància no volguda d’una família per carta i de no deixar-me més alternativa que estimar-te només dels records que em mantenen amb tu mentre tu ni tan sols em mantens i ara m’escrius per dir-me que no aniràs amb el Giorgo a Galway a veure els seus avis sabent perfectament el que et reté a Dublín i m’omplo d’encara ingènua sorpresa per la teva falta de respecte a la infinita cordialitat esperança i fe meves per la teva insensible incomprensió i només penso que el meu únic refugi per no cometre un acte atroç és el que em dóna la misericòrdia infinita de l’amor dels meus fills ells font del meu consol davant la teva sempre vigent absència que si la teva impaciència per beure fos ni la meitat que la teva voluntat de veure’m no hauria arrelat aquesta tristor al meu pit que no fa més que enfortir-se i créixer mentre escric aquestes lletres òrfenes i ferides en aquest buit blanc etern amb el que has decidit passar la teva ignominiosa vida

pregaré per tu aquesta nit amor meu perquè els pecats del teu cos no s’enduguin la teva ànima als focs de l’infern i que Déu em perdoni si solament puc desitjar-te que els teus ossos – sòlids testimonis de les teves perversions i intemperàncies – descansin a la teva tomba en l’oblit etern

Nora

 


 

(La carta de Sílvia Moliner)

Jim, Jim, Jim, Jim, Jim.

Potser avui et deixaré i els teus fills i els teus papers

Potser avui agafo la maleta -la mateixa que vaig agafar fa cinc anys- i torno a Galway on era una altra jo i on el Michael em cantava de nit sota la pluja

Va morir per mi

Ho saps?

Potser avui et deixaré i faré un foc alt amb els teus papers on cremaré els teus fills i la teva Nora

Potser veuràs el fum des de Dublín

Potser pensaràs que ha començat una guerra i que tot tot tot el que l’home ha creat

s’està cremant

Potser t’agradi.

 


 

(La carta de Anna Ricart)

La teva carta va ser com sempre molt ben escrita i, com sempre, completament inútil, em dius que t’agradaria fer coses al meu cos, però oblidant que el meu cos és molt més que el meu cul i el meu cony

El meu estómac, per exemple, també és el meu cos

puc sobreviure amb el cony buit
saps el que he esmorzat avui -un terç d’un ou- els altres dos terços els vaig donar als teus fills

Stani em diu que el teu llibre és molt important
T’adora, Jim

Jo no tinc temps per l’adoració
avui he de rentar els calaixos suaus de Signora Carpiani si el Giorgo i la Lucia volen sopar
a vegades penso que he rentat tota la bugada de Trieste
Dec haver utilitzat més aigua que la que hi ha al Liffey
Jo també hauria de ser un riu i així tota la tinta que has gastat es tornaria a l’aigua i desapareixeria
com aquella cosa que vas escriure sobre el Michael
creies que no ho veuria?

Jo m’he guanyat aquell ou avui. I tu?

 


 

(La carta de Lucia Raig)

He sentit aquella cançó avui. Algú cantava a la piazza. Un nen, crec. Va cantar paraules diferents i no ho vaig poder comprendre. Però va ser la mateixa cançó. I gairebé vaig deixar caure les compres a terra, perquè em va recordar a casa. A Galway.

No som els mateixos que van sortir de Dublín. Som més amargs, més cansats, amb més gana. Et vaig odiar la setmana passada. I ahir vaig odiar-te. I gairebé t’he odiat avui, però vaig escoltar aquesta cançó. I em pots enutjar, i em pots fer amarga i mai no seràs aquell “mariner suec” que vaig veure per primera vegada al Carrer de Nassau i jo tampoc mai no seré aquella noia de Galway… però la cançó, Jim. Aquella cançó sempre sonarà en algun lloc, en alguna plaça, cantada per un noi o una nena en anglès, alemany, italià … Això vol dir que estarem aquí, no, Jim? Quan tot ha marxat i fins i tot quan es mor aquell nen que cantava i potser desapareix la piazza mateixa. La música de les paraules sobreviu. I, amb ella, tu i jo.
Nora

 


Gràcies a totes! — Escola Bloom