InstructorADRIÀ PUJOL
TipusCurs presencial
Data15 gen., 2019 - 2 abr., 2019
HorariDimarts, de 19.00h a 21.00h
24h en 12 sessions
LlocEscola Bloom
Preu270€
Inscriu-te araReserva ara

Equívocs, interpretacions interessades, papers mullats, els Mots agonitzen als fils que mouen el titella, com les mosques enganxades a les tirallongues empastifades de mel enverinada. Qualsevol neci pot escriure en llenguatge erudit i qualsevol pensador fort pot segregar el comentari de baixa estofa, que sempre trobaran un públic picant de mans –o amb les torxes a punt. Perquè la Paraula mai no s’esgota en el missatge proferit, sinó que el sobreviu, cada vegada que aquest missatge és escoltat o llegit, ratificat o impugnat. D’aquí que la llengua oficialitzada balli al cim d’una muntanya de cadàvers. I d’aquí que el llenguatge s’assembli a un monstre feixuc i planetari, supeditador, botxí, tant dels subjugats com dels subjugadors. La llengua és el llenguatge en acció. El poder en acció. I amb la llengua s’escriuen les lleis i es tortura. I amb la llengua es contravenen les normes i s’esbudellen els tirans –de boca.

Per tot plegat Roland Barthes deia que la llengua és feixista: no impedeix de dir res, ans obliga a dir una vegada i una altra les coses. Mecanisme doble, la llengua empodera i esclavitza. És assertiva, atorga prestigi, i permet l’expressió sembla ser que lliure, però alhora és dominadora, gregària, per com els signes que la componen venen prenyats de significats preestablerts. Heus ací que Barthes també digués que no hi ha llibertat en el llenguatge i que, malauradament, el llenguatge humà no té exterior i per tant superar-lo només es pot fer sota els auspicis capritxosos de la mística, o a partir d’una intel·ligibilitat manicomial. Se’n pot sortir, esclar, però a un preu impossible, allunyats de la moralitat del llenguatge i dels seus oficiants, és a dir, des del silenci absolut que precedeix i succeeix la Gran Festa.

No obstant això, ultra les servituds del llenguatge i el servilisme que implica tota llengua oficial, hi ha persones que troben una sortida de conjuntura. Es tracta de fer trampes amb la llengua, a fi i efecte d’assenyalar l’arbitrarietat, els límits del llenguatge llei. I per sentir la llengua fora del laberint de poder que entranya el llenguatge, per fer aquesta petita revolució contra i amb el llenguatge, tenim la literatura. Al teatre del joc de paraules i de les màscares del llenguatge, la literatura és l’únic espai des del qual crear la il·lusió de llibertat. Dir que trenquem els grillons del llenguatge no els trenca, però dir que grillem els llengrons del trenguatge sí. La literatura activa la base d’operacions perquè s’expressin les ciències i les arts; treballa per a tothom, tan aviat aixeca com ensorra les jerarquies de les parles particulars; imagina l’insòlit i rebaixa el sòlid, quan persegueix el mínim comú denominador entre els dia, socio, uni, idio, coprolectes; esculpeix però degrada les fronteres entre sabers innocentment acabats; lloreja mentre subordina, engarjola si corona; la literatura insulta el sentit comú i alhora li para el jaç de la mandra.

Una característica del joc literari és que sempre revela un real, enllà de la gara-gara homogènia. Virgínia Woolf equipara la literatura amb una habitació pròpia, i Alice Munro amb l’emancipació personal. Se’n surti amb elegància o no, la literatura, d’aquesta empresa singular, dependrà de la perícia de l’escriptor. Però el que és indiscutible és que la literatura perpetra altres realitats, lluny de les realitats d’ofici. El llenguatge neix per escurçar la distància entre el real i el jotuell. La llengua oficial (el català, l’anglès) esdevé un camí sovint estret que no deixa gaire marge per dir les coses d’una altra manera. I la literatura és la suma d’intents per eixamplar aquest marge.

Llegirem deu escriptors i explicarem quin camí van triar per eixamplar els vorals. Alhora els triarem companys de gremi i de viatge, altres escriptors de camí semblant. Perquè els facin de context sense geografia ni dates. Deu maneres diferents de ser lliures, al marge de l’època, del contracte vigent amb la realitat.

Programa

  1. Herman Melville o l’escriptor sense públic.
  2. Franz Kafka i les formes de l’humor.
  3. Mercè Rodoreda i la simplicitat diabòlica.
  4. Thomas Pynchon i la imaginació infinita.
  5. Cynthia Ozick i les llegendes de demà.
  6. Salvador Dalí i el soterrani del sentit.
  7. Úrsula K. Le Guin i l’anarquia del bosc.
  8. Georges Perec i la terra cremada.
  9. Iris Murdoch i el reaccionarisme anacrònic.
  10. Rubén Martín Giráldez o la literatura a contrapèl.

Bibliografia

RODOREDA, M. La mort i la primavera. Club Editor: 2017
PYNCHON, T. El arco iris de gravedad. Tusquets: 2002
PEREC, G. L’Eclipsi. L’Avenç: 2018
MELVILLE, H. Moby Dick. Ed62: 2009
KAFKA, F. Narracions. Quaderns Crema: 2000
OZICK, C. La galaxia Caníbal. Mardulce: 2008
K. LE GUIN, U. Els desposseïts. Raig Verd: 2018
DALÍ, S. Obres completes. Destino: 2003-2007
MURDOCH, I. El mar, el mar. Edicions 1984: 2017
MARTÍN GIRÁLDEZ, R. Magistral. Jeckyl & Jill: 2016
Bibliografia addicional
PUJOLS, F. La tardor barcelonina. Llibres de L´Index: 2005
BESORA, M. Aventures i desventures de Joan Orpí. Les Males Herbes: 2017
PEDRALS, J. Els límits del Quim Porta. Labreu: 2018