TipusCurs presencial
Data21 gen., 2019 - 15 abr., 2019
HorariDilluns, de 18.00h a 20.00h
Preu275€
Inscriu-te araReserva ara

Amb la consigna de Samuel Beckett que dóna títol a aquest curs es vol oferir una aproximació al potencial disruptiu de l’humor en la literatura que defuig el marc en què la comicitat ha estat plantejada des de la perspectiva canònica. Partint de la distinció que proposen Leopoldo María Panero o Gilles Deleuze entre ironiai humor(i que arrela en la distinció entre les patologies sàdicai massoquista, els seus afectes i efectes), es planteja recòrrer i comprendre una història heterodoxa i subversiva del pathoshumorístic a la literatura contemporànea. En aquesta història prenen protagonisme els fracassos, les disfuncions i les obcecacions malaltisses en tant que processos de deserció respecte els paradigmes en què s’insereix el subjecte contemporani com a vehicle transmissor de les lògiques de la productivitat i el sentit comú.

Partint d’aquesta premisa, el curs vol travessar una (in)certa tradició literària basada en una estreta complicitat amb l’experiència del fracàs i l’esgarriament. Aquesta literatura s’allunya dràsticament de la perspectiva en què el fracàs és reduït a objecte de contemplació distanciada i irònica, on la comicitat (tal i com planteja per exemple Bergson al seu assaig sobre El Riure) sorgeix com a resultat de l’encontre entre el sentit comú propi i el disbarat aliè. Contràriament a aquesta visió, autocomplaent i alhora escarnidora, existeix una dimensió de l’humor en què aquest esdevé una pertorbadora i desconcertant apologètica de l’error i, amb ella, una neta deserció respecte allò «que cal esperar» de la narració i del subjecte (autor i lector). En aquest sentit, es pot considerar que a l’obra d’autors com Kafka, Beckett, Gombrowicz, O’Brien, a corrents com dadà i fins a una certa fenomenologia cinematogràfica (Buster Keaton, Jacques Tati, l’slapstick) l’humor és una línia de fuga que planteja micropolítiques subversives, el potencial de les quals resideix en malmetre tota expectativa de reeiximent.

  1. A) OBJECTIUS:

a) Proporcionar un marc teòric introductori en què s’afavoreixi una comprensió cabal del que podem anomenar comicitat, basat en la distinció entre els conceptes d’ironia i d’humor i partint d’una determinadad constel·lació de tradicions filosòfiques, literàries i també psicopatològiques (Plató, Bergson, Deleuze, Sade, Sacher-Masoch, Lewis Carroll, L. M. Panero…)

b) Explorar els (sovint insospitats) vessants humorístics d’una sèrie d’autors, obres i tendències literàries contemporànies, oferint així elements per a enriquir la seva lectura més enllà de les interpretacions canòniques.

c) Situar, a ran d’aquesta exploració, les obres presentades en contextos culturals que dialoguen críticament amb la tradició i promouen vies subversives i desertores respecte els encotillaments, no només estètics, als que el cànon sotmet el fet i l’experiència literàries.

d) Plantejar les ressonàncies que l’emfocament vers l’humor prèviament proposat pot generar en d’altres manifestacions de l’experiència subversiva, especialment aquelles que, arrelades a les problemàtiques pròpies de la societat industrial capitalista (i de les relacions entre individu i tecnologia) qüestionen les nocions de rendiment, productivitat i utilitat.

  1. B) CONTINGUTS

             El curs planteja, com es pot veure a continuació, una estructura de continguts distribuïda en tres eixos:

1) Un primer eix de caràcter introductori i teòric amb què es volen assentar les bases per a la definició i comprensió dels conceptes d’ironia i d’humor. La distinció entre aquests dos conceptes, lluny de ser una mera trifulca terminològica o una fil·ligrana estilística, amaga una dialèctica d’abast molt més ampli que recorre alguns aspectes fonamentals de la nostra tradició cultural.

1.1) Així, partint del seu origen etimològic grec, descobrim que la ironia descriu una actitud d’observació basada en l’ocultació i l’encobriment. I aquest encobriment és el que basteix històricament la forma en com el subjecte que es pretén virtuós afronta, «llegeix» els equívocs i derrotes al·lienes. De l’encontre superb amb aquest fracàs de l’altre en sorgeix una comicitat arrogant, escarnidora, que se situa per damunt del seu objecte/víctima. El seu riure esclafeix en la distància que evidencia respecte les actituds disfuncionals de què és testimoni.

1.2) Per contra, l’humor se situa netament al que podríem anomenar el «bàndol dels vençuts i desnonats». Treballa, no des de la superioritat moral i estètica del subjecte observador, sinó des del subsòl esgarriat del propi fracàs, recreant-se (de vegades impúdicament) en els seus intrincats i sovint absurds processos i promovent, en darrera instància, una brumosa i desconcertant complicitat. Seguint el que assenyala Leopoldo Maria Panero en la seva molt deleuziana interpretació de l’humor a l’obra de Lewis Carroll, podríem dir que la ironia opera des del sadismei que l’humor és, en canvi, essencialment massoquista. Una referma la idea sobirana de subjecte des d’una transgressióaristocratitzant i judicatòria. L’altre esborrona aquest individualisme i promou, des de la subversió, una subjectivitat porosa i netament empàtica.

2) L’exploració de casos literaris específics en què es desplega aquest sentit de l’humor ens porta a re-conèixer alguns autors i algunes obres que, si bé ostenten una inqüestionable posició a la tradició canònica (o potser precisament per haver estat inserits en aquest cànon), ofereixen la possibilitat de ser llegits des d’una altra perspectiva. Com a literatures en què l’humor tal i com el plantegem hi té un paper no només destacat, sinó a voltes fins i tot nuclear.

2.1) Kafka:

  • perseverança i desorientació: castells, laberints, burocràcia
  • fabules amorals i esdevenirs-animals
  • la «Síndrome Odradek»: andròmines i solteria

2.2) dadà:

  • negació de l’art i subversió desastrada
  • Duchamp, Tinguely i l’imaginari de les màquines inútils
  • antipoesia

2.3) Beckett:

  • fracassar millor, esgotar el possible
  • els engranatges de la obcecació disfuncional
  • imatge, llengua esvaïda i literatura infra-lleu

2.4) Gombrowicz:

  • fenomenologia de l’esperit (adolescent)
  • futilitats detectivesques
  • contra els mestretites

2.5) Flann O’Brien:

  • bicicletes simbiòtiques
  • l’astrofísica de la saltxitxa
  • glòria i misèria de la patata

3) Com a epíleg d’aquest recorregut, es proposa traslladar els assoliments d’aquest humor literari a d’altres terrenys (no només artístics) en què el potencial subversiu de l’ofuscació, l’error o el disbarat es mostra igualment prol·lífic:

-fenomenologia cinètica i slapstick: Buster Keaton, Jacques Tati, zombies.

-humor i sabotatge: política i comicitat hacker a les disrupcions del sistema

 

C) BIBLIOGRAFIA

Beckett, S: Esperando a Godot, Barcelona, Tusquets

Molloy, Madrid, Alianza

Pavesas, Barcelona, Tusquets

Bergson, H: La risa; ensayo sobre la significación de lo cómico, Madrid, Alianza

Deleuze, G: Lógica del sentido, Barcelona, Paidós

Gombrowicz, W: Cosmos, Barcelona, Seix Barral

Ferdydurke, Barcelona, Quaderns Crema

Bakakaï, Barcelona, Tusquets

Hausmann, R: Correo dadá, Madrid, Acuarela & Machado

Kafka, F: La muralla china, Madrid, Alianza

La condena, Madrid, Alianza

La metamorfosis, Madrid, Alianza

O’Brien, F: Crónicas de Dalkey, Madrid, Nórdica

El tercer policía, Madrid, Nórdica

El cultivo de la patata en Irlanda, Madrid, Nórdica.

Panero, L.M: pròleg a Matemàtica Demente(Lewis Carroll), Barcelona, Tusquets

Tzara, T: Siete manifiestos dadá, Barcelona, Tusquets