ESCOLA DE LITERATURA

Les cartes de Nora: 16/06/2018

Posted on20 juny 2018
Comments0
(La carta de Marta Olivella) Joyce perquè ni et mereixes que et tracti de senyor ni t’honori dient-te estimat Responc la teva carta tot i ser pobra no soc mal educada i m’han ensenyat a mantenir les formes encara que tingui ganes d’enviar-te a netejar una cort de porcs No sé si hi penses però t’informo perquè crec que és el meu deure que els teus nens i jo estem bé de salut tot i les mancances que patim Una dona sola amb dos nens i sense recursos en una ciutat no pot esperar viure en les mateixes condicions materials que aquella fulana perquè no es mereix un altre nom a qui m’he assabentat que escalfes el llit i alguna altra cosa Veig que no perds el temps i que quan vols ets un home amb recursos i solucions pràctiques en moments de necessitat Sí senyor moltes felicitats Només que sota teu toqui una punta del plaer que jo he sentit ja es pot considerar afortunada i tu pagat i repagat amb el pitjor dels preus Servir al plaer a canvi de diners La distància que tants cops he maleït s’ha convertit en el tresor més preuat cada nit reso perquè no vinguis i al contrari aquesta distància creixi més i més per allunyar-me de tu i que estiguis més lluny de les criatures Em pensava que estaries a l’alçada i que els motius per tornar eren dignes Veig que no Ni em mereixes ni ells s’ho mereixen Gaudeix dels...
Read More

BLOOMSDAY ’18: La carta de Nora

Posted on21 maig 2018
Comments0
              El 10 de juny de 1904, un James Joyce de vint-i-dos anys va conèixer la Nora Barnacle, una noia de Galway que treballava en un hotel. Va demanar-li una cita i, tot i haver acceptat, Nora no s’hi va presentar mai. El 15 de juny, ell li va escriure una carta curta: Potser sóc cec. Vaig estar una bona estona mirant-me un cap d’uns cabells marrons-vermellosos i vaig decidir que no era el teu. Vaig tornar a casa força abatut. M’agradaria proposar una altra cita però potser no et vagi bé. Espero que seràs prou amable de proposar-me’n una -si és que no m’has oblidat! Generalment, s’accepta que la seva primera cita va tenir lloc el 16 de juny de 1904, tot i que no està provat. És la data exacta que Joyce utilitzarà per a situar-hi l’Ulysses i que s’acabarà coneixent mundialment com a Bloomsday. Lluny de ser un vespre romàntic en un sentit tradicional, la parella van caminar fins a la zona deserta de Dublin, on Nora va esmunyir la mà als pantalons d’en Jim i ‘el va fer un home’. L’octubre d’aquell mateix any, marxaven cap a Zürich, sense casar-se i gairebé pelats. El 1909, Joyce va tornar a Dublin per provar de publicar la seva col·lecció de relats, Dubliners. Durant aquest temps, la Nora i ell es van escriure algunes de les cartes més xocants i marranes de la història de la literatura. Malauradament, només les cartes d’en Jim han sobreviscut. Per aquest Bloomsday, ens agradaria...
Read More

BLOOMSDAY 2017

Posted on24 maig 2017
Comments0
L’Escola Bloom us convida al nostre segon Bloomsday oficial -una celebració de l’obra mestra de James Joyce, Ulysses. Aquest any seguirem les passes del seu protagonista, Leopold Bloom, i recrearem el 16 de juny de 1904 a Barcelona per primera vegada. Us podeu unir a la comitiva en qualsevol punt de la ruta o venir directament  la Llibreria Calders a les 20:00h, on hi haurà música (i cervesa) irlandesa, ronyonets estofats i lectures de les obres principals de Joyce. El Bloomsday no és només la celebració d’una novel·la magnífica sinó també del llenguatge, la literatura i la vida. Veniu a celebrar amb nosaltres i no us oblideu de dur un barret! THE BLOOMSDAY ROUTE 10:00h – Escola Bloom (Calàbria 75, principal 2a) – trobada i esmorzar; 11:00h – Inici de la ruta: parada de menuts “Despojos Selectos Marta” (Mercat de la Boqueria) i Jardinet dels Gats (Plaça del Canonge Colom) / lectures de Calypso, capítol 4; 12:00h – Parròquia de Santa Anna (Santa Anna, 29) i Farmàcia Catalunya (Rambla de Catalunya, 1) / lectures de Lotus-Eaters, capítol 5; 13:30h – Via sepulcral romana (Plaça Vila de Madrid) / lectures d’Hades, capítol 6; 14:30h – Dunne’s Irish Pub (Via Laietana, 19) / lectures de Lestrygonians, capítol 8; 16:30h – Llibreria del Palau (Sant Pere Més Alt, 6) / lectures de The Wandering Rocks, capítol 10; 18:00h – Shenanigan’s Irish Pub (Marquès de Barberà, 11) / lectures de Sirens i Cyclops, capítols 11 i 12; 19:00h – Carrers Sant Ramon, Robadors i Bar Marsella (Sant Pau, 65) / lectures de Circe, capítol 15; 20:00h – Llibreria Calders Música irlandesa amb Macnas Parade,...
Read More

Gonçalo M. Tavares visita el Seminari de Narrativa Contemporània

Posted on01 nov. 2016
Comments0
El primer que fa Tavares quan entra a l’aula gran de l’Escola és demanar paper i llapis. Ho ha estat fent al llarg del carrusel d’entrevistes que li han preparat la Núria i l’Aniol per a la promoció de les Breus notes sobre literatura-Bloom, la cinquena contribució al projecte d’Enciclopedia que va començar a publicar el 2006 i que inclou volums sobre la ciència, les relacions, la por i la música: demanar paper i llapis per tal de poder respondre. Tavares no parla sense escriure, tot i que el que escriu durant aquestes converses són més aviat gargots, línies, esquemes, figures pseudogeomètriques que il·lustren o acompanyen el que sigui que prova d’explicar. (Personalment, m’agradaria creure que, tot i que la pragmàtica de la situació les fa passar per exemple, de fet contradiuen el que diu, i que aquesta contradicció és una contradicció-Bloom, una mena d’homenatge gràfic a la idea que una cosa pot ser el que és i també una altra cosa. Però no se’m va acudir de confirmar-ho). Tavares s’agafa la pila de fulls, s’ajusta el jersei sobre les espatlles i es disposa amablement a una sessió de treball que li arriba després de tres hores llargues d’entrevistes. Tavares sembla un home acostumat a desaparèixer. La seva incomoditat davant del photoshoot, la seva habilitat a desplaçar el focus de la conversa sobre qui sigui que té al davant i la discreció general que l’acompanya es mouen en la fina línia que separa l’elegància de la invisibilitat. En cap moment...
Read More

Un lugar donde leer siempre va más allá [METAL MAGAZINE]

Posted on28 set. 2016
Comments0
¿Te imaginas un lugar donde leer siempre va más allá? Este lugar existe y se llama Escola Bloom. Sus fundadores, Borja Bagunyà y Lana Bastasic, tienen claro que la única manera de evitar que la literatura se convierta en un florero inerte es leyéndola, criticándola, reescribiéndola, haciéndola circular. Pero el proyecto es aún más ambicioso: juntar en un espacio el talento que se encuentra disgregado en el panorama literario, el espíritu crítico, las personas hambrientas de literatura. Entre esas cuatro paredes los mejores docentes impartirán, a partir de este otoño, clases de escritura creativa y seminarios de literatura como el de Foster Wallace, Virginia Woolf, literatura japonesa, contemporánea, y muchísimo más. Antes de nada, ¿se puede enseñar a escribir? Se pueden generar las condiciones para que suceda la escritura. Se pueden compartir dudas, procesos, lecturas. Se pueden compartir distintas soluciones (siempre provisionales) a un mismo problema. Es decir, se puede hacer lo que todos los escritores han hecho siempre, de modo más o menos espontáneo, que es pensar juntos lo que hacen, reunirse, leerse. Eso es lo más parecido a enseñar que uno puede encontrar en literatura. Lo menos parecido es la reducción a la fórmula o la conversión de la escritura, que siempre ha sido un proceso de exploración, a la aplicación de un método o de una receta. ¿Cómo nace esta escuela, con qué motivación?  La idea principal que hay detrás de la Escola Bloom es la de poner la literatura en el centro, sin excusas, es decir,...
Read More

Una nova manera d’aprendre literatura [Diari Ara]

Posted on24 set. 2016
Comments0
Entrevista amb en Borja Bagunyà i la Lana Bastasic Text: Jordi Nopca Hi ha poques iniciatives tan engrescadores i ben pensades com la d’Escola Bloom, que han impulsat els escriptors Borja Bagunyà i Lana Bastasic, i que obre les portes el 3 d’octubre. Instal·lada en un pis acabat de pintar i decorar -amb molt bon gust- del carrer Calàbria, Bloom arrencarà amb una desena de cursos i seminaris que tant els lectors corrents com els més especialitzats trobaran fàcilment irresistibles. “Vam començar a pensar en la iniciativa fa un parell d’anys, però va ser l’any passat quan ens hi vam posar de veritat”, expliquen. Tant Bagunyà com Bastasic compaginen la creació literària amb la docència. “Al llarg dels anys hem anat coneixent gent molt bona que té línies de treball d’un gran interès però que sovint no poden transmetre-les amb regularitat -continuen-. Una part important de la programació són els seminaris, que imparteixen especialistes”. Inés García López introduirà els lectors a un text fonamental de la literatura nòrdica medieval, la saga d’Egil Skallagrimsson. Teresa Rosell posarà en relació les obres de Proust i Beckett. Max Besora exposarà una de les seves passions, la literatura de campus. I els directors de l’escola s’endinsaran en dos dels seus autors de referència: Bagunyà explorarà l’obra de David Foster Wallace, i Bastasic rellegirà el llegat de Virginia Woolf -i en anglès- a partir de tres de les seves novel·les, Mrs. Dalloway, To the lighthouse i The Waves. Buscar la diferència “Volíem sortir dels formats més...
Read More

ENTREVISTA AMB EN BORJA BAGUNYÀ I EN MAX BESORA [GENT NORMAL]

Posted on10 set. 2016
Comments0
Per Paula Juanpere A Barcelona hi ha gent que llegeix, i llegeix molt bé, gent que escriu, i ho fa molt bé, i també hi ha molta gent que investiga, que es dedica a traduir o publicar textos, etc., però, a vegades, no s’acaben de trobar més enllà de les presentacions de llibres. Construir un espai de trobada, un lloc en el qual deixar que les coses sorgeixin –i es discuteixin–, ja siguin grans o petites, és el que es proposa fer l’Escola Bloom (sí, sí, el nom ja és tota una declaració d’intencions) que obrirà les portes el proper mes d’octubre. N’he volgut saber una mica més i he quedat amb el Borja Bagunyà (co-fundador amb l’escriptora bosniana Lana Bastasic) i amb el Max Besora, que hi impartirà un seminari sobre novel·la de campus. Aquest és l’entrellat que n’he tret, entre cervesa i cervesa. Es tracta de prendre’s la literatura seriosament (pot ser una broma, és clar, però una broma seriosa), amb el que anomenen “passió rigorosa”. Tal i com se la prenen les noves i petites editorials que en els darrers anys han sorgit en els marges del sistema literari, o les noves llibreries, tots aquests agents que han donat visibilitat, articulat coses que ja estaven passant però que no trobaven el seu espai. L’escola vol participar d’aquest moment que, tots dos, estan d’acord en assenyalar com un moment privilegiat, malgrat les dificultats. Se senten, per dir-ho clar, més a prop de LaBreu i de Males Herbes que...
Read More

The Fault of Realness

Posted on26 juny 2016
Comments0
OR WHY WE NEED FICTION MORE THAN EVER By Lana Bastasic The heartbreakingly simple moment in Great Expectations when we get to meet Pip’s family as a set of tombstones is beautifully understated. The boy’s desperate craving for belonging is felt in the engraved inscriptions, a Braille sort of emotion. The family is distilled in the serifs, they exist only as inanimate letters. There is the father: “a square, stout, dark man,” the mother: “freckled and sickly,” and five little brothers “arranged in a neat row beside their grave.” As James Wood rightly noted in his painstakingly spot-on book of essays, The Irresponsible Self: On Laughter and the Novel,  Dickens would have easily come across a grave of no less than thirteen siblings in a cemetery in Cooling where he used to go for a stroll. It was a common sight in his day to witness such blunt horror. Yet literature makes do with five graves, not thirteen, to tell us something worth remembering. It is those three simple words “a neat row” that strike us as finite and unforgettable. There is no need for factual truth – “a neat row” of five little graves is more than enough to imprint in our consciousness both the harshness of 19-century England and the plainness in which it operated. “Sometimes the real itself,” says Wood, “is not always realistic, because it is incredible.” And, after all, isn’t that tricky truth itself, whatever its brittle nature, conveyed precisely in the death of a...
Read More