ESCOLA DE LITERATURA

1 nov. 2016

Gonçalo M. Tavares visita el Seminari de Narrativa Contemporània

/
Posted By
/
Comments0

El primer que fa Tavares quan entra a l’aula gran de l’Escola és demanar paper i llapis. Ho ha estat fent al llarg del carrusel d’entrevistes que li han preparat la Núria i l’Aniol per a la promoció de les Breus notes sobre literatura-Bloom, la cinquena contribució al projecte d’Enciclopedia que va començar a publicar el 2006 i que inclou volums sobre la ciència, les relacions, la por i la música: demanar paper i llapis per tal de poder respondre. Tavares no parla sense escriure, tot i que el que escriu durant aquestes converses són més aviat gargots, línies, esquemes, figures pseudogeomètriques que il·lustren o acompanyen el que sigui que prova d’explicar. (Personalment, m’agradaria creure que, tot i que la pragmàtica de la situació les fa passar per exemple, de fet contradiuen el que diu, i que aquesta contradicció és una contradicció-Bloom, una mena d’homenatge gràfic a la idea que una cosa pot ser el que és i també una altra cosa. Però no se’m va acudir de confirmar-ho). Tavares s’agafa la pila de fulls, s’ajusta el jersei sobre les espatlles i es disposa amablement a una sessió de treball que li arriba després de tres hores llargues d’entrevistes.

tavares

Tavares sembla un home acostumat a desaparèixer. La seva incomoditat davant del photoshoot, la seva habilitat a desplaçar el focus de la conversa sobre qui sigui que té al davant i la discreció general que l’acompanya es mouen en la fina línia que separa l’elegància de la invisibilitat. En cap moment et fa sentir que et trobes davant d’un guanyador internacional de premis o d’un autor traduït a quaranta-sis països, més aviat al contrari. Si et despistes un moment, pot passar pel veí de Sant Antoni a qui li parles de si el gat no et menja prou o de la calor que està fent aquesta tardor. Sense que calgui la pregunta, ens confirma la seva tendència a desaparèixer tot just arrencada la sessió. Parlant del seu procés creatiu, explica que, quan escriu, entra en una mena de sonambulisme que el sostreu de totes les situacions: hi és (amb els pares, mentre esmorza, etc.) sense ser-hi. Per això, diu, ser capaç d’entendre aquesta necessitat de sonambulitzar-se és una prova definitiva d’amor: perquè escriure, diu, és un acte de violència. És la imposició d’una posposició. És un comiat –necessari, afegeix, si es volen crear les condicions per a l’escriptura. Per escriure cal una concentració, és a dir, la possibilitat d’orbitar sobre un sol centre, i cal una temporalitat estranya, que no és la de la dimensió instrumentalista del món, que arriba amb pressa a tot arreu, sinó la de la frase. La frase imposa el seu propi ritme, diu Tavares, i, segons la literatura Bloom, aquest ritme és, o hauria de ser, el de la inundació: ‘Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt’, escriu a les Breus notes. A la sessió de treball, en canvi, parla de la frase en termes de potència. Si la frase, diu, és una ‘ocupació verbal de l’espai’, la pregunta de l’escriptor passa per la manera com es vol ocupar, aquest espai, si passivament o activament. La frase activa, diu Tavares, no captura, no s’atura, sempre es troba sota la possibilitat de descarrilar. (Es nota que la idea del descarrilament li agrada per la pausa que la subratlla. Entre d’altres talents, en Tavares domina el de l’exposició. S’explica amb una precisió tècnica, substanciosa; dóna a les idees l’espai que demanen i encara es permet acabar els paràgrafs mentals amb imatges memorables).

Penso que hi ha alguna cosa pessoana en aquest gust per la desaparició. Les Breus notes juguen a amagar-se darrere de la seva claredat aparent; allà on semblen sotmetre’s a un ordre (encara que sigui arbitrari, com és el de l’alfabet), contenen un petit caos; allà on adopten la forma de l’afirmació poètica definitiva, totalitzant i excloent –el manifest– se contrasubtitulen –és una manera definitiva de fer literatura, sí, entre moltes. Es tracta d’una desaparició en la multiplicació. Tavares insisteix en aquesta idea perquè no es malentengui el seu malentès deliberat: el manifest és un antimanifest, perquè, al seu centre, no hi ha una teoria poètica sinó una teoria de l’entusiasme. No presenta una concepció agressiva (i agressivament excloent) de la literatura, diu, sinó de l’assumpció momentània d’una de les seves tantes definicions. Aquesta assumpció momentània d’una poètica és el nucli del que Tavares anomena entusiasme, és a dir, aquesta manera de relacionar-se amb una idea com si aquesta idea fos definitiva, indiscutible, de vida o mort. Com a mínim, diu, mentre duri aquest convenciment. Quan passa, perquè passa, s’escriu des d’un altre lloc i tan contents. Per això, diu, de llibres-Bloom en compta un, potser dos, d’entre tots els que ha escrit: A perna Esquerda de Paris seguido de Roland Barthes e Robert Musil i, amb dubtes, Uma Viagem à Índia.

La qüestió de l’entusiasme es troba també en l’acte d’escriptura mateix, que Tavares entén com una activitat corporal. Si fos estrictament mental, diu, escriuríem el mateix al matí i al vespre, i de la mateixa manera, amb la mateixa cadència, cosa que l’experiència li contradiu. S’hi apunta una relació entre cos i energia que, en el cas de Tavares, es resol en la velocitat. Com més de pressa escriu, més bona és la pàgina. El procediment, doncs, es concreta així: primer, l’escriptura –ferotge, veloç, desbordant; després, l’abandó del manuscrit, que es tanca al calaix durant períodes de temps que poden allargar-se anys. Després, un primer retrobament, que, diu Tavares, consisteix a ‘posar les lletres a lloc’, és a dir, a corregir errors mecanogràfics. Després, es repeteix cíclicament aquest procés d’abandó i de retrobament fins que el manuscrit arriba a una forma màximament condensada, en el que s’hi ha elimina tot allò que no és essencial. Altra vegada, les Breus notes: ‘Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla’. I també: ‘Tota frase que en necessita d’altres per ser potent s’ha d’eliminar’. D’aquí, que tot i haver escrit Uma Viagem à Índia el 2001 no el publiqués fins el 2010.

tavares2

Aquest entusiasme (¿aquest fanatisme pluralista?) s’alça també contra una llarga llista de formes de violència que van apareixent al llarg de la sessió, com a respostes a preguntes que li fem o com a moments dins d’una digressió: el gènere com una violència sobre el text i sobre la recepció del text, que ja es veu orientat per nocions com ‘novel·la’, ‘poema’ o ‘conte’; la lectura com una violència sobre la mirada (Tavares parla de ‘domesticació’), que disciplina una sèrie de moviments legítims i acusa la resta d’il·legítims; la informació com un acte essencialment violent (on la violència, aquí, té un caràcter paternalista: ‘ara t’informaré’, i ho faré sobre allò que és rellevant, que no pots no saber); l’alfabet com una violència arbitrària que ens consola, que ens tranquil·litza, com ens tranquil·litzen les distincions disciplinàries entre les arts i entre tipus de llibre (si hi ha imatge, apunta irònicament, ja no és literatura, sinó llibre d’artista). La ironia de Tavares: no se’n parla prou. Li ho sento comentar a l’Aniol més tard, no recordo parlant amb qui, que hi ha molt d’humor en l’escriptura de Tavares, però que no és un humor estrident, de patacada, sinó que n’és una de les capes. Potser és una de les formes que té la seva obra de no negociar –ni amb el lector, ni amb les idees preconcebudes del que s’ha d’escriure o del que és l’escriptura; no negociar, és a dir, poder prendre decisions que suposen la pèrdua immediata de lectors.

Se li pregunta per rol del lector, per la diferència entre detall i informació, pels seus processos de correcció, pel sentit d’escriure un manifest ara, a les quals Tavares respon amb l’afany de precisió científico-poètica d’un humanista contemporani. Tavares també pregunta: vol saber qui té al davant, què fem, qui som –petita temptativa de desaparició momentània. Es parla de Cartarescu, de Swedenborg, del manifest Anti-Dantas i d’Almada Negreiros, de Sá-Carneiro i de Bufalino. De l’escriptura com un joc de traços (i, per tant, de la correcció, és a dir, l’eliminació com una escriptura horitzontal, d’un sol traç), dels llibres món i els gèneres il·lustrats i dels projectes d’en Tavares com una constel·lació de famílies enemigues. Mentrestant, es va fent tard i les ganes de seguir preguntant adquireixen, per un moment, una textura quasivampírica. La sessió acaba formalment per a poder continuar en la informalitat. Abans de baixar a sopar, en Tavares encara té temps d’interessar-se pel volum de Palàcios que tenim en exposició i per l’Arte nuevo de hacer libros de Carrión. Toca tots els llapis de l’Escola. Sobre la taula, els fulls en què ha anat escrivint Tavares jeroglifien la trobada. L’entusiasme deixa rastre.

En Joan Flores escriu aquí sobre la trobada: http://jediscequejensens.blogspot.com.es/2016/10/breus-notes-sobre-literatura-bloom.html

I aquí, en Sebastià Bennasar, sobre l’estada de Tavares a Barcelona, de qui va fer de traductor: https://revistabearn.com/2016/10/28/una-llico-de-literatura-bloom/